divendres, 18 de març de 2011

Una setmana

Sembla incredible però avui fa una setmana del terratrèmol. Potser toca fer balanç, oi?

DIVENDRES 11

Terratrèmol.

DISSABTE 12

Un dia tranquil i assoleiat. El dia després. Calma. Amb els nens vam anar a jugar a un parc, bé, no, a tres parcs! Vam començar per Sugekari-koen,després vam anar a dinar (per cert vam fer un bon descobriment d’izakaya), després al Tsuisu-koen i finalment al Nakameguro-koen. En aquest parc hi vam trobar la Momochan, una amiga de l’Aram i jo vaig tenir una entrevista a la COM. De tant en tant hi ha sacsejos.

DIUMENGE 13

El Jordi va marxar a Londres. Malgrat de tant en tant hi havia tremolors semblava que la cosa estava tranquil.la. Els nens i jo vam anar al Setagaya-koen. Vam dinar per allà (de postres vam fer el primer gelat de la temporada) i en tornar al parc hi vam trobar dues amiguetes de l’Àgia: la Nene-chan i la Sakura-chan. De dia i al parc més o menys t’oblides de la situació, però a la nit... La mama em va avisar que deien que potser hi hauria talls de llum i d’electricitat i pensant que l’endemà hauria d’agafar provisions i sobretot comprar piles per a la llanterna, vaig anar a dormir amb els nens. Vaig pensar que si escalfavem només una habitació seria una manera d’estalviar electricitat, però sobretotvolia estar ben a prop d’ells pel que pogués passar. De nit, dos tremolors forts em desperten. La central deu seguir d’empeus?

DILLUNS 14

Quin dia més llarg! Vaig portar els nens a l’escola però l’ambient era diferent. Per estalviar, els llums eren mig tancats. Les mestres encara duien l’ensurt del terratrèmol al cos (bé, tots l’hi duiem) i recomenaven que si podiem ens emportessim els nens. I en principi havien de començar les apagades.

En deixar els nens vaig anar a comprar. Una odissea. Al Don Quijote no hi quedaven piles, ni llanternes ni aigua. Al Life vaig trobar piles recarregables i em vaig endur les quatre últimes. La cua donava la volta al supermercat. Vint minuts per pagar. Tot això volent anar depressa per tornar a casa i preparar el menjar per si tallaven la llum. Després de preparar un caldo per fer un mica de neteja de la nevera, vaig trucar a l’ambaixada.

Tota una institució l’ambaixada! Em preocupaven dues coses. D’una banda, després del terratrèmol només havien deixat un missatge al contestador automàtic dissabte a les 12 de la nit, per preguntar. Mai no vam respondre i a l’endemà als diaris hi deien que TOTS els espanyols havien estat localitzats. Si peta la central o per qualsevol cosa ens han d’evacuar, puc comptar que em sabran trobar? La resposta va ser que la preocupació més gran eren els que vivien a la zona afectada (totalment d’acord, però si truqueu, feu-ho bé coi!). Em van tornar a demanar les dades i vaig incloure l’e-mail. Des de llavors, m’arriben de tant en tant informes que no diuen gran cosa i que són una copia l’un de l’altre.

La segona preocupació, era l’estat real de la situació. Al matí, la mare del Leo, casada amb un francès, deia que l’ambaixada francesa havia demanat als seus ciutadans que marxéssin de Tokyo i fins i tot del Japó. Jo també volia saber quina era la posició d’Espanya en tot això, perquè ignorant de mi, pensava que tindrien una opinió pròpia. “Bueno, el gobierno japonés dice que no hay motivos de alarma...” Què han de dir ells?! En fi, vaig deixar-ho estar.

Total que havent vist que Tokyo era un caos, que no sabia si tallarien la llum, que tot seguia tremolant i que a l’escola tampoc res no era normal vaig decidir acceptar la invitació de la Izumi i marxar a Kioto.

NIT de DILLUNS 14 a DIMARTS 15

Si el dia va ser llarg, la nit, eterna. Quina manera de donar voltes a les coses. He d’agafar això, he de deixar preparat allò, abans de fer X i després d’Y m’he d’enrecordar de fer Z, i de tant en tant, tremolava tot. Si torna a haver-hi un terratremol gros, pugem a dalt.O millor ens quedem aquí, sota el llit de l’Aram. O deixo els nens i jo pujo a agafar els cascs de les bicis. No, no, els nens sols no. Ostres, hauria de tenir preparada una bossa d’emergència. I tornant a demà: i si l’estació està plena a vessar? I si no hi ha trens. Quin parc hi ha prop de Shinagawa per distreure els nens mentre no surt el tren? Que no m’oblidi les ulleres. I la Shima estarà bé? I el peix, si li poso molt de menjar, no el mataré? ...

DIMARTS 15

La fugida. Sona a covard, però no ho aguantava. Si no hi haguessin hagut rèpliques...

Però és que no volia que m’enxampés un altre terratrèmol. Encara no sabia què hauria de fer. No sabia si aquest cop els edificis aguantarien. No sabia si la central aguantaria una nova sacsejada. I sabia que estava jo sola. Que jo sola hauria d’encarregar-me de l’Aram i l’Àgia. És a dir que covarda sí, però realista també i el més sensat era marxar.

Vam esmorzar, vam acabar de fer maletes, vam deixar tot de menjar i aigua a la Shima i al peix, vaig trucar un taxi i cap a Shinagawa. Em feia patir que no hi hagués molta gent, que no hi haguéssin trens. Però tot va ser més fàcil del que em pensava. Només arribar vaig treure diners del caixer, vaig agafar el bitllet del tren bala (sortia en 20 minuts), vaig comprar uns llibres per distreure els nens al tren i a les 12 arribavem a Kioto.

I a Kioto tranquil.litat. Bé, no del tot, és clar. De mica en mica es va anar tranquil.litzant tot. Encara amb l’ensurt al cos del terratrèmol en si, les imatges del nord tot arrasat, l’ai al cor de la central i la incertesa de no saber fins quan seriem a Kioto, si hauriem de marxar encara més lluny o no, de voler protegir-te però alhora saber-te greu deixar enrere tot de coses, la casa, la Shima!, amics i no saber si o quan tornaràs a veure’ls (tot depèn de Fukushima).

DIMECRES 16, DIJOUS 17, DIVENDRES 18

L'Aram i el Kei s'ho passen bomba i l'Àgia intenta acoplar-se però no se'n surt. Els nens dormen tranquils i jo també. Van passant els dies i tot es posa a lloc.


1 comentari:

cristina ha dit...

deu ni dó... una història per no oblidar. Sort que ara ja sembla que tot està millor.
moolts petons